Així va signar la seva professió solemne i així va viure 40 anys a Cartagena. De bon matí, tan bon punt arribava un vaixell al port, Pere Claver sortia, acompanyat d'intèrprets, amb coves de menjar i medicines, per curar les ferides i repartir-los fruita. Els “negrers” el denunciaren al bisbe i a les autoritats perquè li prohibissin de parlar amb els negres, però ell no en feu cas. “Que més voldria jo que alliberar-los, però no ho puc fer!”, deia. I feia el que podia: estimar-los, abraçar-los, ensenyar-los i batejar-los, a més de tres-cents mil, amb l'aigua del pou del claustre. “Jesucrist, Fill de Déu, vos sou el meu pare i la meva mare estimada. Sí, i jo us estimo molt”, resava amb els negres esclaus. Les seves catequesis eren molt actuals i renovadores.
L'edat i el contagi amb els esclaus malalts, que Pere Claver embolcallava amb la seva capa, van anar minant la seva salut. Els quatre últims anys de la seva vida els passà al llit, mig invàlid, en aquesta cambra, a cura d'un dels esclaus alliberats que el maltractava. La seva oració preferida, tot al llarg de la seva vida, la repetia ara amb més confiança: “Que Jesús sigui amb mi; que m'il·lumini l'enteniment i m'ablani el cor”. A l'albada del dia 8 de setembre del 1654, moria Pere Claver i Cartagena es va parar, els canons dispararen salves d'honor i tot el poble, sobre tot els negres, ompliren a vessar l'Església per dir-li adéu. Tenia 74 anys. Mai ningú no els havia estimat tant!
Josep Ricart, SJ
